CRÍTICA D'ART

 

EXTRACTE D’UN ARTICLE D'ERMENGOL PUIG

Llicenciat en història contemporània per la UB i crític d’art.

 

A Rocaviva, lloc iniciàtic i còsmic, l’artista hi ha creat un ampli espai escultòric. Dóna la sensació que el conjunt és un símbol de la memòria ancestral de la humanitat. Posseeix la màgia que acostumem a associar als cultes animistes-xamànics de les societats naturals i de les cultures primitives. També vol ser una possibilitat, bàsicament panteista, d’investigació i reflexió a l’estil de les filosofies orientals... Taoisme, Advaita...

 

La visió dels tòtems enmig de la grandiositat del paisatge, ens condueix irremissiblement cap a l’abisme de la interioritat. No és cap casualitat que el seu objectiu s’apropi al d’alguns dels escultors més notables del segle XX. Com ells, la seva obra pretén captar i evidenciar el vitalisme màgic de la humanitat.

 

La Màgia és un dels conceptes que millor defineixen el conjunt escultòric de Rocaviva. Per a comprendre la màgia que transmet aquest lloc no l’hem d’entendre, com el precedent atàvic o com el substitut irracional i primari de la ciència experimental. Sinó com una activitat constructiva que inclou una autèntica i específica funció social d’integració i de pertinença a un grup.  Un dels objectius de la màgia, entesa així, és aconseguir desvetllar l’esperit... i que els objectes, els senders i els rituals màgics es transformin en agents actius i efectius de la societat i despertin gran nombre d’emocions que són necessàries i útils per a la vida pràctica.

 

Rocaviva és un conjunt de roques treballades tremendament poderoses i rotundes que transpiren màgia per tot arreu... Aquestes figures porten la llavor de representar certes forces vitals i còsmiques de significació social, com, per exemple, l’energia universal que, segons alguns, flueix de totes les coses.

 

L’art ecològic-espiritual que practica aquest escultor és un intent de retorn als orígens i una respectuosa restitució a la natura. Les formes primàries, per a ell, són una mena de redescoberta de la relació de la humanitat amb els paisatges i amb els elements naturals i vitals que els componen. La fascinació per a descobrir els elements mínims i indispensables de les societats primitives, en el fons, no és més que la recerca de l’essència estable i permanent de les persones, allò  què ell anomena la pròpia màgia.

 

Pretendre, com féu Picasso, arribar a les formes més elementals i més vitals, d’això en Climent pot donar-ne testimoni. A Rocaviva, com a Gósol, s’orienta la mirada per tal d’explorar i concretar potents efectes plàstics que es desconeixien. Això, pels visitants sensibilitzats i disposats a inventar i recórrer camins inèdits, pot tenir una aura quasi sagrada. D’aquests costers en brolla un aire de misteri solemne i sobrenatural. En aquest indret un gran respecte per la natura, per la creativitat i per la humanitat, domina l’ambient.

 

Un ordre nou. Les ganes d’enderrocar, de tirar per terra tot allò que s’havia consolidat i enquistat, en el fons, és l’essència de l’esperit originari. És la satisfacció de la creació d’una altra realitat; és l’ímpetu renovador de les essències, és una manera de protestar de l’evolució lineal, és retornar a allò elemental, és la recerca d’objectes esquematitzats, naturals i vius.

 

La nostàlgia i el desig d’una humanitat en consonància i equilibri amb la natura i amb si mateixa, és l’inici de la investigació d’un ordre nou; d’uns principis nous; d’unes noves articulacions que permetin establir noves relacions d’ordre, nous elements de comprensió i noves gramàtiques de llenguatge.

 

L’expressivitat dels ulls és tant potent, que atrau l’esguard del visitant. La mirada d’aquests ulls, irreals, còsmics, absorbeix la de l’espectador interessat. La força expressiva de les formes i dels rostres sempre es concentra en els ulls, encara que estiguin clucs.

 

L’art màgic que, de cent anys cap aquí s’ha fet i es continua fent, sempre ha pretès crear objectes que focalitzin emocions i que la gent els entengui no com a representacions del món real i exterior, sinó com a catalitzadors d’una consciència col·lectiva.

 

Els rostres, enigmàtics, intensos, mirant com des de més enllà, situats en el món del silenci i de la quietud i enmig d’un paisatge grandiós, es dirigeixen més al cor i a la ment de l’espectador que no pas solament als seus ulls.

 

Ermengol Puig.